Search
  • Carles Rivera

Tractament de l'ansietat. Nou paradigme

Updated: Mar 28

Actualment estem vivint un canvi de paradigma en els tractaments psicològics, també evidentment en el tractament de l’ansietat. La revolució de la neurociència ha revelat la primacia de les emocions en la condició humana.


En el camp de la psicoteràpia el centre de l’acció terapèutica s’està desplaçant dels models que afavoreixen la cognició cap a els models que reivindiquen la primacia dels afectes arrelats en el cos. Es tracta de les teràpies experiencials o “d’abaix cap a dalt”. Els tractaments centrats en l’emoció i les manifestacions somàtiques dels processos psicològics, abans marginats per les tendències més acadèmiques, estan sent considerats de nou. Tot i que molts clínics ja les fèiem servir com a tractaments prioritaris, des dels enfocaments humanistes i molt especialment en el meu cas des de la Gestalt, no tenien el recolzament de l’evidencia científica tot i que sí estaven recolzades pels bons resultats en la pràctica clínica.


Amb els avanços de la neurociència, la terapèutica clínica basada en l’experiència està trobant el recolzament científic que li mancava fins ara. Molts professionals ja sabíem de la seva eficàcia però ara, a més, podem començar a explicar des d’un punt de vista també fisiològic, gràcies a la biologia i la neurociència, perquè funciona.


Des del meu punt de vista, és paradoxal que en un trastorn com el de l’ansietat, que és considerat en tots el manuals diagnòstics com un trastorn emocional, el tractament de preferència fos el cognitiu-conductual i no un tractament que es focalitzi en els afectes i les emocions.


El científic Richard Ryan (2007) afirma que “ (…) s’està demostrant que les intervencions cognitives que no aborden la motivació i l’emoció tenen una eficàcia de curta durada, i que es poden aplicar a pocs problemes.”


Per la seva banda el reputat neurocientífic Jaak Panksepp (2008) afirma rotundament: “Ara, la ciència cognitiva ha de reapendre que els sistemes emocionals antics tenen un poder que és força independent dels processos cognitius neocorticals (…). Aquests substractes emocionals promouen les relacions cognitives-objecte òptimament mitjançant experiències emocionals riques”.


Tant estudis de la neurociència dels afectes com de la psicologia del desenvolupament han desvelat que la habilitat de regulació emocional es una font important de psicopatologia.


La regulació emocional pot definir-se com tota estratègia dirigida a mantenir, augmentar o suprimir un estat afectiu en curs. Aquesta regulació passa necessàriament per reconèixer l’emoció en curs i per la seva expressió adaptativa.


Una de les estratègies de regulació emocional, que ens pot servir en un moment determinat però que si es cronifica pot ser molt patologitzant a mig i llarg termini, és la supressió (controlar la resposta somàtica d’una emoció). Aquesta supressió és una estratègia que de forma inconscient adopten molts individus i que sovint acaba produint un trastorn depressiu o d’ansietat.


Diversos estudis han demostrat que la supressió emocional disminueix considerablement la expressivitat afectiva, en tot el seu rang (positiu i negatiu), generant una disminució de la comunicació dels estats interns de l’individu. Des del punt de vista fisiològic, els subjectes que utilitzen la supressió mostren una activitat del sistema simpàtic intensificada, tant en índexs cardíacs com en mesures de conductància de la pell.


Al contrari, les persones que fan servir l’estratègia de re-avaluació (assignació d’un significat “no emocional” a un esdeveniment) mostren una activitat fisiològica bastant més reduïda en els mateixos índexs cardíacs i de conductància. Per altra banda, la supressió involucra un alt esforç cognitiu durant el procés emocional, producte principalment de l'auto-monitoreig i de l'auto-correcció. Aquest esforç reduiria els recursos cognitius disponibles del subjecte dificultant la retenció dels esdeveniments a diferència del que succeeix amb la re-avaluació. De fet, les persones que utilitzen freqüentment la re-avaluació tenen un millor acompliment en probes objectives de memòria.


Finalment, des del punt de vista interpersonal, las persones que suprimeixen els seus afectes, en disminuir notòriament la seva expressivitat emocional, generen afectes negatius en els altres i resulten menys "encoratjadors" en situació d’adversitat.


Per altra banda, diverses investigacions han posat en evidencia que la intel·ligència emocional (IE) entesa com la capacitat de les persones per a reconèixer, comprendre i regular les emocions pròpies i les dels altres, discriminar entre elles i utilitzar la informació com a guia dels pensaments i accions (Mayer y Salovey, 1997), és un bon predictor de les estratègies adaptatives d’afrontament a las vicissituds de la vida (Extremera y Fernández-Berrocal, 2002; Limonero, Tomás-Sábado y Fernández-Castro, 2006; Limonero, Tomás-Sábado, Fernández-Castro y Gómez-Benito, 2004; Limonero et al., 2010).


En definitiva, la intel·ligència emocional està relacionada amb els processos d’adaptació que faciliten les respostes adequades a les diferents situacions i esdeveniments amb les que cada individu a d’enfrontar-se en la seva vida. D’aquesta manera, disminueixen les reaccions emocionals desadaptatives, facilitant estats d’ànim satisfactoris i reduint la incidència dels estats d’ànim negatius. (MacCann, Fogarty, Zeidner y Roberts, 2011; Mayer y Salovey, 1997).


Amb la teràpia basada en Intel·ligència Emocional i les teràpies experiencials, com la Gestalt, que apliquem a l’Institut Català de l’Ansietat, el pacient que pateix qualsevol trastorn d’ansietat o d’estrès excessiu, aprèn a reconèixer i entendre el seu mon emocional i aprèn a regular-se emocionalment. Això redueix o fa desaparèixer la seva simptomatologia i li aporta benestar i nous recursos d’afrontament satisfactori per les diferents situacions vitals presents o futures.


Carles Rivera. Psicòleg. Director de l'Institut Català de l'Ansietat.



0 views